Música, agricultura ecològica, creativitat, papiroflèxia, Pere Quart, el món del Circ, humor absurd, fotografia, cançons, naturalesa, jocs, arquitectura bioclimàtica, poesia, Faemino i Cansado, bricolatge, Gloria Fuertes, art, molinets de vent, Charlie Rivel, còmic, calidoscopis, robòtica recreativa, cinema, Joan Miró, sardanes, Boris Vian i cacahuets.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Intercanvi de princeses, d'Anne Marie Williams

Hi havia una vegada una princesa que es deia Joana. Però segurament ni tan sols t’hauries adonat que era una princesa.

Els seus pares, el rei Bernat i la reina Beatriu (o Bern i Bea, que era com els agradava que els anomenessin) eren un rei i una reina molt moderns. Intentaven portar unes vides corrents com les dels seus súbdits (mai no portaven les corones quan sortien i només deixaven que la princesa Joana portés tiara en esdeveniments especials). Però la princesa Joana no volia ser corrent.

Somiava que era una princesa de conte de fades, com les que viuen en palaus luxosos, es casen amb el príncep Encantador i viuen feliços i mengen anissos.

Al capdavall, quina gràcia tenia ser una princesa si no vivia com una princesa? Amb un nom tan senzill i antiquat com Joana, ni tan sols semblava que fos una princesa. Li hauria agradat tant tenir un nom que sonés reial de veritat, com ara Anna Isabel o Maria Cristina.

Heus aquí que la princesa Joana i els seus pares vivien en un castell petit amb totes les comoditats. Fins i tot tenien uns quants criats que els ajudaven en les feines de la casa. Però el seu castell era senzill i esquifit en comparació amb els palaus espectaculars que sortien a les pàgines setinades de Reialesa d’avui i Somriu i saluda.

“Tant de bo ens canviéssim de castell”, es va queixar la princesa Joana al rei Bern mentre fullejava les revistes. Però feia molt de temps que la família del rei Bern vivia en aquell palau i a ell li semblava d’allò més acollidor.

Tant de bo organitzessis un ball de gala”, va demanar a la reina Bea. Però en comptes d’això la reina va convidar els seus súbdits a una barbacoa als jardins reials.

Tant de bo tinguéssim un carruatge amb sis cavalls”, va protestar mentre el lacai la portava a l’escola. Els pares de la princesa Joana pensaven que una minifurgoneta era més pràctica.

Tot i que en Bern i la Bea no seguien la gran majoria de tradicions reials, van fer una excepció quan va néixer la seva filla. La princesa Joana no va tenir una padrina qualsevol, sinó que va tenir una fada padrina.

Una nit, mentre es ficava al llit, la princesa Joana va sentir un “pop” i, com sortida del no-res, va aparèixer la seva fada padrina, que començà a escampar pols de fada pertot el dormitori.

Has demanat tres desitjos, bonica”, va dir la fada padrina, tossint a causa de la pols de fada. “Així que he fet el que he pogut perquè es compleixin: he organitzat un intercanvi de princeses. La teva cosina tercera, la princesa Adela, en un doble trasllat vindrà aquí a passar aquest cap de setmana i tu aniràs a passar-lo amb els teus pares, el rei Lleonard i la reina Llúcia, al Palau de Finesherbes. Em sembla que el seu estil fa més per tu.

Al palau de Finesherbes!” La princesa Joana n’havia admirat les fotos a les revistes. “Gràcies fada padrina”, va cridar. “Ets la millor!

            Amb un moviment de vareta, la fada padrina va desaparèixer tan de pressa com havia arribat i la princesa Joana se’n va anar a dormir amb un somriure als llavis. L’endemà al matí es va despertar amb un toc de trompetes. Fora del castell hi havia un carruatge daurat i lluent tirat per sis cavalls blancs que sacsejaven la crinera i picaven el terra amb les potes, impacients. La princesa Joana va fer un petó de comiat al rei Bern i a la reina Bea i va pujar al carruatge.

            El viatge al Palau de Finesherbes va ser llarg i incòmode. El carruatge saltava cada vegada que passava per un clot i a la princesa Joana li començava a fer mal el cul. Els cavalls blancs tenien un aspecte impressionant, però eren una mica pudents i no paraven de donar cops amb la cua a les mosques, que acabaven entrant dins el carruatge. Però per fi, les magnífiques torres de marbre del Palau de Finesherbes van aparèixer a la llunyania.

El rei Lleonard i la reina Llúcia la van rebre a la sala del tron. “Et deus haver de posar alguna cosa més còmoda”, va dir-li la reina amb una mirada de desaprovació a la samarreta i els texans de la princesa Joana. “Una de les regles que tenim aquí al Palau de Finesherbes és que les princeses han de portar sempre la tiara”.

La princesa Joana es va posar amb il·lusió un dels vestits de la princesa Adela, un model amb lluentons que penjaven i amb moltes capes de faldilles. Finalment semblava una princesa de veritat!

La princesa Joana es va dirigir al saló amb la intenció de mirar els seus dibuixos animats preferits a la televisió. “No hi ha temps per aquestes ximpleries tan vulgars!” l’escridassà la reina Llúcia. “La nostra Adela passa els dissabtes al matí a classe de bones maneres, després té lliçons de dicció i instrucció de balls de saló”.

Al final del dia, la princesa Joana tenia mal de cap de tantes lliçons i per culpa d’una tiara massa estreta. La van deixar anar a jugar als jardins del palau durant una hora, però no parava d’entrebancar-se amb les llargues faldilles i no podia enfilar-se als arbres amb aquelles sabatilles tan elegants.

Per a aquell vespre el rei Lleonard i la reina Llúcia havien organitzat un Ball Esplèndid en honor de la princesa Joana. Tenia molta gana. La taula del banquet estava plena de menjars extravagants, però la princesa Joana no va trobar res que li agradés. El caviar tenia gust de mitjons suats al gimnàs. El foie gras era massa llefiscós. I els caragols amb salsa d’all li regiraven l’estómac. “Tant de bo hi hagués pizza i un cucurutxo de gelat de xocolata amb menta”, va dir en veu baixa la princesa Joana. (És el que sempre menjaven els dissabtes a la nit al seu castell.)

Quan el rellotge va tocar les dotze, la princesa Joana se’n va anar al llit amb gana i baldada. Quin descans poder-se treure aquella tiara que li anava estreta i aquell vestit de ball tan aspre. Es va enfilar al llit, però no podia dormir. Feia massa fred. A les revistes no deien mai que aquests palaus de marbre tan grans solen ser bastants freds. La princesa Joana tremolava i pensava en la seva habitació calenteta i acollidora. “Tant de bo fos al meu llit”, va dir fluixet mentre li petaven les dents.

Sembla com si no hagis aclucat els ulls en tota la nit”, va dir la reina Llúcia mentre esmorzaven. “Espero que la Princesa Adela no hagués deixat un pèsol sota el matalàs per fer-te una broma. Au, va! Hem d’anar a la desfilada reial

El rei Lleonard, la reina Llúcia i la princesa Joana es van estrènyer en el carruatge daurat i van desfilar pels carrers durant tot el matí.

Somriu i saluda, somriu i saluda”, li demanava la reina Llúcia. A la princesa Joana li feien mal els braços i tenia les dents adolorides de forçar el somriure.

A través de la finestra del carruatge va veure com els nens jugaven a fet a amagar, anaven en bicicleta o jugaven a pilota. Quines ganes tenia de sortir a jugar amb ells! Però la reina Llúcia no permetia que les princeses es barregessin amb nens corrents.

Oh! Tant de bo me’n pogués anar a casa!”, es lamentà la princesa Joana.

Pop!” Així que va pronunciar el tercer desig, va aparèixer la seva fada padrina i va omplir el carruatge reial amb un núvol de pols màgica.

Però bonica, em pensava que el Palau de Finesherbes era el que sempre havies volgut”, va dir la fada padrina.

És veritat”, va dir plorant la princesa Joana. “Però no té cap sentit viure com una princesa si la gent corrent es diverteix més” (Que, per cert, era el que els seus pares li havien estat dient durant anys)

I amb un toc de vareta de la fada padrina, la princesa Joana va tornar a casa seva, just a temps per sortir a fer un tomb pel parc amb el rei Bern i la reina Bea, on va jugar amb els altres nens als gronxadors i com a regal especial va menjar-se un gelat.

És tan agradable ser a casa”, va dir la princesa Joana, feliç, mentre llepava un cucurutxo de xocolata amb menta.

És fantàstic tornar-te a tenir aquí, bonica”, va dir la reina Bea. Des d’aquell DIA, la princesa Joana va sentir-se feliç de ser només la Joana senzilla d’abans. De vegades treia la pols de la tiara i la portava a les festes d’aniversari o a les barbacoes reials, però la majoria de vegades ni tan sols t’hauries adonat que era una princesa. I a ella li agradava que fos així.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Joc del Savi Camperol

El joc del savi camperol és un joc per jugar amb grup, situats en rotllana i molt divertit per amenitzar una sobretaula.

Normes del joc
Amb paperets o targetes es distribueix, de forma que no se sàpiga, els següents rols o personatges entre els jugadors.

Hi haurà d'haver:



1 moderador
1 savi camperol
1 llop
La resta seran camperols

Amb grups grans es pot provar de jugar amb més d'un llop o més d'un savi camperol.
Les primeres vegades que es juga és bo que el paper del moderador sigui la persona que coneix les regles del joc.

Procediment

1. El moderador comença dient: "El poble se'n va a dormir" (= tothom menys el moderador es tapa els ulls)

2. Seguidament el moderador diu: "El llop es desperta". En aquest moment la persona que li toca el paper de llop obre els ulls (amb tota la resta de jugadors dormint) i mata un camperol (senyala un camperol de manera que el moderador veu a qui senyala) i torna a dormir-se. El moderador diu: "El Llop se'n va a dormir"

3. Seguidament el moderador diu:" El savi camperol es desperta". El savi camperol (amb tota la resta de jugadors dormint) es desperta i pregunta amb gestos al moderador qui creu que és el llop i aquest li diu si encerta o no amb les seves sospites. En aquest punt cal dir que si el savi camperol encerta qui és el joc, no passa res, senzillament en el moment de la discussió (veure punt 6), el qui fa de savi camperol haurà de convèncer els altres camperols de qui és el llop.

4. Seguidament el moderador diu "El savi camperol se'n va a dormir"

5. Després el moderador diu: "El poble es desperta". I tothom es desperta i el moderador diu el nom de la persona que el llop ha mort: "El Llop ha mort a tal"

6. Seguidament hi ha una ronda de discussió a veure qui és el llop. Durant la discussió els camperols, hauran d’afinar bé qui pot ser el llop, el savi camperol haurà de fer valer el que ell sap amb habilitat de que el llop no el descobreixi i el llop haurà de despistar no sigui cas l’enxampin. De la discussió s'escull una persona que és la que té més vots per ser el llop. En aquest moment el moderador confirma si la persona escollida és el llop o no. Si és el llop s’acaba el joc, i els camperols guanyen. Si és el camperol o savi camperol aquest queda eliminat del joc i es procedeix a fer una altre ronda amb el mateix procediment. En el cas que es mati al savi camperol, no passa res, es segueix jugant la ronda, però amb l'inconvenient que el llop ho tindrà més bé i els camperols ho tindran més difícil.

7. El joc continua amb diverses rondes fins que es troba al llop o fins que el llop mata a tots els camperols.

diumenge, 6 de novembre del 2011

8 de març de 2010, la Gran Nevada

Si us pregunten on éreu el dia 8 de març de 2010, potser en un primer moment no sabreu què contestar, però si us recorden que aquest dia va ser el de la gran nevada que va col•lapsar mitja Catalunya, segurament us vindrà a la memòria perfectament allà on éreu i l'aventura que us va passar a vosaltres o a algú proper.

A mi personalment, em va enganxar que tornava amb avió de Madrid. En teoria, tornàvem a Girona però el vol es va haver de desviar per aterrar a Barcelona. Els de Ryanair van dir que ens posarien un autobús, però la veritat és que jo no les tenia totes i vaig decidir no esperar-los i agafar el tren fins a Sants, amb la idea d'agafar-ne una altre en direcció Girona.

Quan vaig arribar a Sants, per megafonia es deia que hi havia problemes amb els trens direcció Girona. En aquell moment, vaig plantar-me en el mateix tren, que en teoria arribava fins a Sant Celoni o Maçanet (no recordo).

La veritat és però, que a Sant Andreu Comtal va començar a nevar com mai havia vist fer-ho, i el tren no va continuar més. Al cap de 20 minuts d'estar parats, vaig sortir del tren amb la idea de buscar algun lloc per menjar alguna cosa. Després d'un entrepà calent vaig agafar el metro -quin col•lapse!- fins a un pensió que coneixia del barri de Gràcia de Barcelona on hi vaig fer nit, ja més tranquil.

Al carrer Gran de Gràcia, vaig tenir temps de fer aquestes dues fotos amb el mòbil.
On éreu vosaltres? Teniu fotos per compartir de la jornada?